El blog de Elisabet Juanola

Compartir, comunitat, companyia, comunió, col.laboració, cooperació, coordinació i altres paraules que comencen amb la lletra "C" son el nucli de la denominació factor "C" que l'economista  xilè Luis Razeto fa servir per a parlar de l'economia solidaria. Ell explica que donant una xerrada sobre aquest tema, fa molts anys a Veneçuela, un home de llarga trajectòria en l'acció social va dir que hauria de ser amb "C" majúscula de Crist, per tant es factor C (amb majúscula). "Sempre han existit formes de consum comunitari i sempre les persones s'han associat per a fer empreses que els interessen i que gestionen grupalment", diu Razeto. La economia no es el mateix que els diners, els diners són una part d'ella i no necessàriament la més important. És interessant ajudar-se, aconseguir projectes junts, comprar junts, buscar formes de gestionar comunitariament. Fa anys a Xile es feia el "comprando juntos" grups orga

La Recoleta Franciscana de Santiago, a Xile, és un convent que es va erigir al segle XVII a La Chimba, sector que des del centre antic de la ciutat, está situat creuant el riu Mapocho, de fet, el mot La Chimba en quechua significa “a l’altre banda”. Era habitada abans que ho fos la ciutat colonial i des de l’existéncia d’aquesta darrera va ser residencia de families indígenes que probablement feien algún servei als nous habitants. Per tant La Chimba és un espai amb molta História, com també el convent i l’església de La Recoleta franciscana, edificis patrimonials on també es recull un esperit molt propi d’aquest sector popular i sempre habitat.  L’any 1730 un terratrémol va ensorrar la primera església de La Recoleta i els frares que habitaven el convent adosat, van encarregar-se de recollir almoïnes per a reconstruir-la, el més emblemátic d’ells Andrés Filomeno García Acosta, Fray Andresito, qui nascut a Fuerteventura (Illes Canáries) al 1800 va destinar gran part de la s

“Te quiero mucho”, dice el pequeño Ramón a su madre, “pero muchísimo, eh!”, insiste, mientras la madre lo apreta contra su pecho y dándole un beso le responde: “yo también, muchísimo”. ¿Cómo se mide el amor?, ¿qué amamos cuando amamos?. No podemos tener ni idea, porque no forma parte de las ideas sino de los sentimientos. Tampoco podemos saber si otra persona ama mucho o poco, si nos ama o no, si ama a otras personas más o menos. Si   podemos notar si nosotros amamos, pero con gran sorpresa a veces, poca certeza y sin medir o controlar nada ese afecto. El amor no se puede obligar, ni imponer, tampoco se puede borrar o esconder, pero puede educarse. Las persona podemos aprender a amar.  Andrés hace algo más de un año terminó una relación con Sonia después de cinco años de estar juntos y haber hecho serios planes de familia. Es muy poco probable que vuelvan a reparar la relación y Andrés está sufriendo, le cuesta mucht. Habla mucho con su madre y dice que no cree poder sup

“T’estimo molt”, diu el petit Ramón a la seva mare, “peró moltíssim, eh!”, insisteix, mentre la mare l’apreta contra el seu pit i fent-li un petó li diu: “jo també, moltíssim”.   Com es medeix l’amor?, qué estimem quan estimem?. No podem tenir ni idea, perque no forma part de les idees sino dels sentiments. Tampoc podem saber si una altra persona estima molt o poc, si ens estima o no, si estima a altres persones més o menys. Si que podem notar si nosaltres estimem, peró amb gran sorpresa de vegades, poca certesa i sense medir o controlar gens aquest afecte. L’amor no es pot obligar, ni imposar, tampoc es pot esborrar o amagar, peró pot educar-se. Les persones podem aprendre a estimar.  L’Andreu fa una mica més d’un any ha trencat amb la Sonia després de cinc anys d’estar junts i haver fet plans seriosos de familia. És molt poc probable que tornin a refer la relació i l’Andreu está patint, li costa molt. Parla molt amb la seva mare i diu que no creu poder-ho superar. L’A

Los inscritos son un grupo de aproximadamente quince hombres, cuando llegamos los llaman por altavoz y empiezar a aparecer. Hay cinco que perseveran más en las sesiones, estan sentados y trebajan todo el rato de manera continua, pero el resto se levanta constantemente, va y viene, abren y cierran la puerta, piden permiso para salir, entran de nuevo. Trece son menores de treinta años, uno tiene diecinueve y acaba de ser padre de una criatura hace veinte dias, otro tiene 23 años y un rostro muy infantil, otro 24 y tiene dos pequeños hijos, otro 31 y un hijo de 15 y otro de 12, solamente uno en el grupo no tiene hijos, dos son veteranos, personas de edad indefinida entre cuarenta y cincuenta. La dinámica de estos dias es trabajar sobre sus propias amarguras, los dolores del alma, una experiencia muy necesaria para toda persona, hacer procesos, cambiar la perspectiva, ponernos en el lugar del otro, desligarnos de todo lo que nos espesa el alma, por eso se llaman “Escuelas de perdón

Els inscrits al taller són un grup d’aproximadament quince homes, quan arribem els criden per altaveu i comencen a aparéixer. Hi ha cinc que persevera més, están asseguts i treballen tota l’estona de manera continua, peró la resta s’aixequen constantment, van i tornen, obren la porta tanquen la porta, demanen sortir, entren de nou. Tretze són menors de trenta anys, un en te dinou i acaba de ser pare d’una criatura fa vint dies, un altre te 23 anys i molta cara de nen, un altre 24 i te dos criatures petites, un altre 31 i te un fill de 15 i una altra de 12, només un no te fills, dos són veterans, persones d’edat indefinida entre quaranta i cinquanta.    La dinámica d’aquests dies és treballar sobre les seves própies amargors, els dolors de l’anima, una experiencia molt necessaria per a tota persona, fer processos, canviar la perspectiva, posar-nos al lloc de l’altre, desligar-nos d’alló que ens fa l’anima espesa, per aixó es diu “Escola de perdó”, peró no es fácil, no és inmedi