El blog de Elisabet Juanola

Se llama Juan José y hace treinta y cinco años es docente. Se dedica a la educación, porque siendo estudiante de químico farmacéutico, a veces ayudaba a estudiar a otros compañeros, situación que le permitió descubrir, a partir de la experiencia práctica, que su vocación era ser maestro de escuela. Él dice que descubrió verdaderamente el sentido de su vida. Se tituló de profesor y después de un tiempo tuvo la oportunidad de ejercer cargos de responsabilidad. Actualmente, es rector de un colegio de una periferia en Santiago de Chile. Juan José explica que cuando llegó a la escuela que hoy está a su cargo, hace ya diez años, la encontró físicamente muy deteriorada: “parecía una cárcel”, recuerda, “todo estaba maltratado, las paredes ralladas, puertas rotas y robaban a los docentes, nadie quería trabajar aquí”. Enseguida empezó a embellecer los espacios, pero costó dos años instalar acuerdos explícitos e implícitos sobre reglas de convivencia y respeto. A pesar de todo, la tarea recién

Es diu Joan Josep i fa trenta cinc anys és docent. Es dedica a l’educació perque essent estudiant de químic farmacéutic, de vegades ajudava a estudiar altres companys, situació que va permetre’l descobrir a partir de l’experiencia práctica que la seva vocació era ser mestre. Ell diu que va descobrir veritablement el sentit de la seva vida. Va titular-se de professori al cap d’un temps va tenir l’oportunitat d’exercir cárregs de responsabilitat. Actualment, es rector d’un col.legi d’una periferia a Santiago de Xile. Juan Josep explica que quan va arribar a l’escola que te avui al seu cárreg, ara fa deu anys, estaba físicament molt deteriorada: “semblava una presó”, recorda, “tot maltractat, les parets ratllades, portes trencades i robaven als docents, ningú volia treballar aquí”. Desseguida va comencar a embellir els espais, peró va costar dos anys instal.lar acords explícits e implícits sobre regles de convivencia y respecte. Pero la feina tot just comencava, perque el més delicat era

Si tinguéssim la oportunitat de trovar-nos amb un ésser extraterrestre o amb algú que no hagués tingut contacte amb la quotidianeitat per molt de temps i ens preguntés: quins són els dolors i les alegries del teu temps?, què li respondriem? -“No sabem fins quan tenim menjar per a tots, aigua per a tots, salut per a tots, energía per a tots…” potser seria part de la nostra resposta, i aquest ésser extraterrestre ens miraría amb cara de no entendre res i ens diría: “però si teniu el sol, els arbres, rius, mars i camp per a treballar, si jo veig abundancia!! Què us passa?” I de fet, què ens passa?, quines actituts, preguntes necessitem que ens ajudin a enfocar-nos de manera justa?, on podem seure a parlar del que ens passa amb l’abundància, amb el que ens sobra, amb les pors que ens dificulten deixar-nos anar i construir, sommiar altres maneres de viure. Hi ha una película alemanya de l’any 2004 on tres adults joves emprenen un moiment anònim que realitza intervencions directes c

Un hombre mayor había quedado viudo, había empezado a sufrir dolor en sus piernas y ya no podía desplazarse grandes distancias sol, aunque era autónomo, había bajado su nivel de actividad. Como dependía de los demás para cuidarse, prefirió pedir a sus hijos residir en una residencia. Así, convivía con otras personas de sus mismas características y ello le daba alegría. Les hablaba y hacía reír y todos salían ganando de la situación. Con frecuencia alababa a Dios, ello le daba mucha energía. Una mujer joven había quedado sola con sus pequeños hijos, por suerte tenía trabajo y no les faltaba lo básico para vivir, por este motivo daba gracias. Tenía la suerte de tener buen carácter y no envidiaba nada a nadie, sonreía mucho a los niños y se ocupaba de que en su casa hubiera lectura y música, a pesar que su esposo y papá de los niños no estuviera, eran felices. Logró tener serenidad y armonía en la casa. Con frecuencia alababan a Dios y mostraba a sus hijos que la belleza, la verdad y

Un home gran havia quedat vidu feia uns anys, havia comencat a patir de les cames i ja no podía desplacar-se grans distáncies sol, tot i que era autónom. Com depenia dels altres per a cuidar-se, va demanar als fills d’estar a una residencia. Convivia amb altres persones de les seves mateixes caracteristiques i aixó li donava alegría. Els enraonava i feia riure i tots sortien guanyant. Tot sovint lloava Déu, aixó li donava molta energia. Una dona jove havia quedat sola amb els seus petits fills, per sort tenia feina i no els mancava el básic per a viure, per a aquest motiu donava grácies. Tenia la sort de tenir un bon carácter i no envejava res dels altres, somreia molt als nens i s’ocupava que a casa seva hi hagués lectura i música, a pesar que el seu espós i pare dels nanos no hi era, eren forca felicos. Va lograr tenir serenor i harmonia a la casa. Tot sovint lloaven Déu, aixó ensenyava els fills que la bellesa, la veritat i l’amor estaven de la ma del creador. Un home amb molte

No és just parlar de persones millors que d’altres perque tots som únics i estimables, peró la veritat es que algunes destaquen més que altres i quan aquestes persones, per una cosa o altra no hi son, es nota molt. El p. Alfonso Baeza es dels que es nota molt que no hi és des que el passat 6 de gener, va anar-se’n al son, a hores que també ho feia Nelson Mandela, amb qui els unia la vocació pels drets humans. Va ser capellá diocesá, xilé, vocació tardana i de professió ingenier. De petita estatura, veu ronca i fácil somriure. La vocació de servei la va aprender a casa seva, dels pares. Des de jove tenia clara la vocació de servei, la de capellá no li va ser tan evident. Va fundar i ser el vicari de la pastoral obrera a l’época del Cardenal Silva Henríquez, defenent els drets dels treballadors als anys 70 i 80, en mig d’una complexitat tremenda a Xile. Ajudá a moltes persones a cuidar la propia vida i doná suport als treballadors orientant-los en la millor manera d’unir-se i fer s