El blog de Elisabet Juanola

El Nano es el nombre de pila de una persona entrañable con aspecto de niño inocente, pero con la misma vitalidad e inteligencia de los infantes cuando todo lo investigan. El Nano nació en el campo y aprendió que las distancias no separan a las personas, incluso cuando no se regresa más a los lugares, y ello es así porque no se deja de amar. Así que el Nano, cuando dejó su lugar de origen siguió recordando y visitando a los amigos, a veces con el recuerdo, a veces yendo a verlos. Su tierra natal es húmeda y verde, muy fría en el invierno y en el verano fresca i alegre. Llena de animales de pasto y de pequeñas aldeas que rodean lagos y más lagos. Con los años el Nano formó una familia con esposa, hijos y nietos y todos amaban el origen de aquel hombre de sonrisa transparente y ojos azules, azules. Siempre que podían visitaban a  los amigos cada vez más mayores, y los recuerdos: la escuela, la casa vieja, la casa nueva, donde hacían herraduras y donde vivía la tía Blanca. Llegó un

El Nano és el nom de pila d’una persona entranyable amb aspecto de nen innocent, péro amb la mateixa vitalitat i inteligencia dels infants quan tot ho esbrinen. El Nano va néixer al camp i va aprendre que les distáncies no separen a les persones, fins i tot quan no es torna mai més als llocs i aixó perque no es deixa d’estimar. És així que el Nano, quan va marxar del seu indret d’origen va seguir sempre recordant i visitant els amics, de vegades amb el record, de vegades anan’t-hi. La seva terra és humida i verda, molt freda a l’hivern i a l’estiu fresca i alegre. Plena d’animals de pastura i de petits pobles que vorejen llacs i més llacs. Amb els anys el Nano va tenir una familia amb esposa, fills i nets i tots estimaven l’origen d’aquell home de somriure transparent i ulls blaus, blaus. Sempre que podien visitaven els amics cada cop més grans i els records: l’escola, la casa vella, la casa nova, on feien les ferradures i on vivía la tía Blanca. Va arribar un dia que en Nano va est

Cendres. Les cendres són el que queda quan tot s’ha cremat. La cendra no és maca, peró ens parla d’un procés molt necessari a la vida i a la natura: la combustió. On hi ha cendra, abans hi ha hagut foc, calor, color. qui no ha gaudit mai de l’espectacle del foc?, és encissador, peró a la cendra no sabem qué queda. Tot i aixó aquesta mena de pols pesada, densa, que embruta, grisosa te sentit i ens recorda que per a que hi hagi nove vida cal cremar etapes i que cada una té un sentit. Antigament la cendra s’havia fet servir per a fer sabó, una práctica de les besábies. Com ho feien?, barrejaven la cendra amb greix animal i la barreja esdevenia sabó, si, sabó! tal qual. Imagineu que per a fer sabó aprofitaven el greix del pernil o d’una altra carn i la cendra la treien de la llar de foc de l’hivern, o bé de la mateixa cuina que abans funcionava amb llenya. Tot s’aprofitava!! El resultat és una reacción química que amb el temps va substituir la cendra per sosa caústica, molt més corross

Les persones necessitem la llum per a viure. Podem pasar temporades amb més o menys llum, però quan apareix el sol tot es veu de manera diferent, no només els colors i les formes, també la percepció de la realitat. La llum és necessària per a la vida en general, no només per a les persones. Les plantes s’orienten segons la llum, es cosa de fixar-nos com col.loquen les seves fulles per a adonar-nos. Els nadons sempre busquen una llum per a jugar i interactuar amb ella. Quan l’esser humà va poder descubrir el foc i més endavant la manera de tenir llum a la nit, va canviar diametralment el concepte de la seva vida. Avui ens resulta molt difícil imaginar-nos sense llum. Si no hi hagués llum, simplement aniriem a dormir cap a les 18:00 o les 19:00 a l’hivern. Però amb tot això de la llum hi ha efectes molt curiosos, per exemple, si està tot a les fosques de vegades es veu perque la lluna reflexa la llum del sol o els estels ho fan també. I per altra banda els cossos i alguns objectes guar

El ser humano necesita del amor tanto como respirar. No podemos vivir sin él, pero necesitarlo no asegura que sepamos amar. El amor no se puede imponer, ni obligar, es libre, sino no es amor, es cualquier otra cosa, por eso es que la tarea de aprender a amar incluye saber recibir lo que llega y no esperar nada. A veces, la necesidad nos hace cometer errores, podemos incluso dañar a otras personas por nuestras propias carencias. Pero la mejor escuela para amar es la vida misma. En la búsqueda de calor podemos a veces quemarnos en un fogonazo. Un instante de pasión, puede darse dentro de un contexto de personas que se aman, pero en sí mismo, puede ser efímero, sería como cuando se prende un fósforo, que genera una explosión y se libera mucho calor de una vez, pero rápidamente se apaga y se consume, no dura más que unos segundos. El amor auténtico se parece más a una tina de agua caliente, donde podemos sumergirnos en ella largamente y su calor nos abriga el cuerpo de manera completa, si

Hay una creencia patriótica que dice que los chilenos son solidarios de nacimiento. La verdad es que la accidentada geografía de este país lo hace conocido por los violentísimos sismos y las serias erupciones volcánicas, y quizá no tan famosos, pero también abundantes inundaciones por lluvias en el invierno -dada la pendiente cordillerana y la proximidad de poblaciones al pie de las montañas-. Todos los años, las nevadas atrapan a pueblos enteros bajo el denominado tsunami blanco, en el que vidas humanas corren peligro y se pierden animales de pasto; mientras, de manera simultánea, en el desierto, la sequía tiene en alerta desde hace años a otros habitantes de este diverso y sorprendente lugar al sur del sur. Cuando las emergencias se activan, se activa la solidaridad y la gente se vuelca severamente. Si preguntamos a cualquier chileno si es voluntario de alguna institución, nos responderá sobre variadas oportunidades en que ha viajado al norte o al sur a ayudar en la reconstrucción

Hi ha una creença patriòtica que diu que els xilens són solidaris de mena. La veritat és que l’accidentada geografía d’aquest país el fa conegut pels sismes violentíssims i les serioses erupcions volcàniques, i potser no tant famoses, però també abundants, les inundacions per pluges a l’hivern -donada la pendent cordillerana i la proximitat de poblacions al peu de les montanyes-. Tots el anys, les nevades atrapen a pobles sencers sota l’anomenat tsunami blanc, on perillen vides humanes i es perden bèsties de pastura; mentre, al desert, la sequera te en alerta fa anys a altres habitants d’aquest divers i sorprenent indret al sud del sud. Quan les emergències s’activen, s’activa la solidaritat i la gent s’hi avoca seriosament. Si preguntem a qualsevol xilè si es voluntari d’alguna institució, ens respondrà sobre variades oportunitats en que ha viatjat al nord o al sud a ajudar a reconstruir cases i pobles o a la mateixa metrópoli ha fet donacions per a socòrrer als seus compatriotes. N