El blog de Elisabet Juanola

Le llaman Súper Mario, es uno de los 33 mineros que quedaron encerrados, enterrados bajo la mina San José de Copiapó, una persona que desde "abajo" se convirtió en el animador, casi showman, de este monumental reality, según matices, maravilloso milagro y... mucho más. Mario Sepúlveda hoy es un hombre distinto, emergió de las profundidades con un rol que jugar que nunca hubiera imaginado, tal como le sucede a sus otros 32 compañeros. La vida le mostró "otra oportunidad". A veces necesitamos otras oportunidades para ser "nosotros mismos". A veces, desaprovechamos todas las oportunidades para ser felices. Mario dice que cuando ellos se dieron cuenta que estaban encerrados bajo tierra y que no les había pasado nada, tomaron conciencia que tenían algo que decirle al mundo, ese mensaje va más allá de las palabra y cada uno tiene que saber interpretarlo: tenemos nuevas oportunidades para ser, para ser felices. No esperemos a que cambien el entorno, la felicidad

Els fills es van fent grans, tal com nosaltres i com els nostres pares i amics. Ens adonem que es fan grans a estones, no sempre. Tot d’un plegat fan una estirada i el pijama ja no serveix, tot d’un plegat ja no volen que els acompanyis a segons quins llocs, tot d’un plegat ténen preocupacions i compromisos. Els fills són un regal que arriba un dia a la teva vida i la canvia completament, necessita temps, escolta, observació, amor a tota hora, fins i tot quan no vols donar-lo. Han d’aprendre a caminar, posar-se de peu…, ser felicos i lliures. Els fills són un regal per a que els pares aprenguem a ser pares, a estar atents a altres que són encara febles per a anar sols per a la vida. Quan els fills són petits nosaltres som molt semblans a Déu Pare que ens dona llum, escalf, aigua, el cel, la nit per a dormir… I un dia els fills… comencen a ser autónoms!, ténen feines, dificultats, éxits, els primers amors, descobriments… i nosaltres els pares, de vegades podem estar i fer de guía, altre

No sempre fem neteja el dissabte, la setmana de vegades ens deixa baldats i els dissabtes el que fem es dormir una mica més. Peró amb freqüencia es el dia que deixem per a les coses que durant la setmana s’acumulen. Per tant, la son, rentar roba, mirar mails endarrerits, anar a comprar roba o menjar o llibres… no es extrany que ho fem un dissabte. El dissabte es indispensable per a la vida. Qué fariem sense el dissabte?. Ei! Potser alguns están pensant! Peró si dissabte jo treballo! D’acord, llavors, possiblement diumenge, o dilluns… peró tots necessitem un dia per a fer “neteja” Neteja de tot alló que no ens fa nosa o que acumulem innecessariament. No només bruticia de la casa, també netejar les emocions, els cansaments. Sííí!! Tenir un dia per a poder caminar tranquils i posar en ordre el cos, escoltar el cor, repasar com va la vida dels amics. Amb els amics també fem neteja. Amb els amics fem neteja quan els truquem i els escoltem, ells necessitem algú qui els acompanyi i aquests so

En el año 1922 el sacerdote chileno de la orden franciscana Angélico Aranda solicitó al arquitecto catalán Antonio Gaudí, a través de una carta, un diseño para construir una capilla o santuario dedicado a Nuestra Señora de los Ángeles en la ciudad de Rancagua. Esta petición, cargada de sentido religioso, debería ser una Porciúncula tal como la que 800 años atrás fundara el “perdón de Asís” con el que Francisco promovió una nueva manera de entender la vida que incluía el concepto positivo de pobreza. Antonio Gaudí respondió afirmativamente a la solicitud argumentando que sirviera “para la confraternidad espiritual entre España y América” Esta petición que no pudo concretarse en vida de Aranda quedó registrada en archivos de la diócesis de Barcelona, en España, y siete décadas después fueron desenterrados gracias a la insistencia Joan Bassegoda, quien fuera director de la Cátedra Gaudí de la Universidad Politécnica de Barcelona. En 1977, para concretar el proyecto, se constituyó en Chil

Per què ho has fet?, preguntava la mare mentre la nena es mirava el full tot arrugat al terra. La petita acabava d’agafar el paper amb les dues mans i l’havia apretat amb força. Es tractava de l’exercici que havia d’entregar l’endemà a l’escola i que havia quedat desahuciat. Mare i filla es miraven ara en un llarg silenci després del qual la mare va proposar enraonar del tema. Finalment, juntes van començar de nou amb la feina, que aquest cop va quedar llesta en un moment. En-raonar, va ser part de la sol.lució del problema. Molts cops fem o deixem de fer coses sense saber massa els motius. No sempre els podem raonar, ni tampoc enraonar, de vegades les emocions estàn al capdavant dels fets. Emocions que ens acompanyen sempre, les raonem o no. La tristor o l’alegria no es raonen. Tan mateix ens passa de vegades que al cap del dia estem esgotats i no sabem perquè: “no entenc com puc estar tant cansada!, no he fet tàntes coses per sentir-me així” pensem; o de vegades, després d’un dia de

A una recent entrevista feta a la periodista xilena Elizabeth Subercaseaux a propòsit del seu llibre “Vendo casa en el barrio alto” ella asegurava que la divisió de classes produeix ressentiments, i basada aquesta afirmació en la seva pròpia experiència afegia que el seu país es un dels més classistes d’Amèrica Llatina. A Xile, com a molts paísos que han estat colònia, durant generacions el poder s’ha cautelat a les clases socials més privilegiades. Avui però aquest país, immers a la globalitat, ha d’anar renovant la manera d’enfrontar les relacions. Ni Xile ni cap país del món pot aillar-se del planeta. Una prova d’això ha estat la darrera crisi econòmica que tot i que ha canviat el món, encara no sabem amb certesa amb quina profunditat. Els especialistes es contradiuen una mica en les prediccions i potser tingui tàntes variables i condicionants que potser no es pugui, fer massa prediccions. Per exemple, si bé la crisi pot ocasionar inestabilitat i malestar, també -com tota crisi- se

Lewis Carroll va escriure el llibre de les aventures d’Alicia al 1865 i va ser un éxit que, a més a més, ha estat un aport important a la semiótica. Tot i que la história és lúdica i que sembla per a nens, necessita interpretació. A la trama de “Les aventures d’Alicia” hi ha la pregunta per qui sóc jo i qué faig al món. La noia cau en un pou, s’enterra i després d’un llarg i sinuós viatge surt del cau havent enfortit el seu sentit: descobreix qui és. El conte d’Alicia ha tornat al cinema deprés de molts anys amb la película en tres dimensions dirigida per Tim Burton; al 1951 van ser els dibuixos clássics de Walt Disney. La identitat, entendre el propi sentit , esdevé la clau i l’eina per a no “perdre” la vida i per tant respondre a la vocació fecondament. “Estem vius els 33 al refugi”, es el missatge que escrit per un dels miners soterrats a una mina del nord de Xile, ha estat una de les millors noticies que hem rebut en els darrers temps. El text venia, com sabem, enganxat al tub que