El blog de Elisabet Juanola

El erizo es un animalito que tiene puas, es mamifero, tiene muy desarrollado el oído y se enrosca si se siente en peligro. Normalmente no es un animal doméstico pero algunos pueden sobrevivir en cautiverio, es por ello que algunas personas han tenido un erizo de mascota. Usando este animal como metáfora, Muriel Barbery escribió el libro "La elegancia del erizo", material en el que se basó otra mujer, Mona Achache, para escribir el guión de la película cuyo título original en francés es l’Herisson.  La história tiene tres personajes principales que interactuan entre ellos y son vecinos de un mismo edificio. La trama nos habla de “ver al otro”, ver a la persona. Un llamado de atención a la importancia de reconocer que tras un peinado, maquillaje, vestido ... hay una persona. La gran novedad de ver a la persona, al otro, es que aquella persona puede ser clave de mi propia felicidad. El otro, cuando lo reconozco, es transforma en amor. Cuando hablamos de mirar al otro, podría

L’erissó és un animalet que te punxes, és mamífer, te molt desenvolupat l’oíde i s’enrosca si se sent en perill. Normalment no és un animal doméstic peró alguns poden sobreviure al captiveri, es per aixó que algunes persones han tingut un erissó de mascota. Usant a aquest animal com a metáfora, Muriel Barbery va escirure el llibre L’elegáncia de l’erissó, material en el que es va bassar, una altra dona, Mona Achache, per a fer el guió de la pel.lícula que en la seva versió original en francés es titula l’Herisson. La história te tres personatges principals que interactuen entre ells i són veins d’un mateix edifici. La trama ens parla de “veure a l’altre”, veure a la persona. Un crit d’atenció a la importancia de reconéixer que a sota del cabell, de la pintura, el vestit… hi ha una persona. La gran novetat de veure a la persona, a l’altre, es que aquella persona pot ser la clau de la meva propia felicitat. L’altre, quan el reconec, es transforma en amor. Quan parlem de mirar a l’alt

La Sara és invisible. De petita era una nena calladeta, “no molesta gens” deia sa mare. Molt aviat va haver d’ajudar a casa seva perque eren molts i no arribáven els diners, es va posar a treballar a una empresa de neteja, on la van ensenyar a ser eficient en la feina, sense fer soroll. Passar inadvertida era la consigna, quan més millor, així, mentre recollia les brosses i treia les taques del terra, arrossegava el cubell de l’aigua de manera silenciosa i fent moiments suaus i controlats. Va aprendre que una de les claus per acomplir l’objectiu era ocupar poc espai i deixar les superficies el més aixutes posibles, tan de bó seques, com si mai s’haguéssin netejat, així, a l’hora que es netejava, d’alguna manera s’esborrava el rastre de qui neteja. La feina de la neteja, per a esta ben feta, ha de ser invisible. I no és la única! També passa amb els pintors, eléctrics, aires acondicionats i moltes feines técniques que el món necessita que funcionin i que no que donin problemes. Són fe