El blog de Elisabet Juanola

A una conversa entre persones grans, un d’ells, tot recordant el poble dels seus avis, uns setanta anys  enrera, el describía com un lloc molt pobre , on no hi havia llum eléctrica, l’aigua es treia del pou, no hi havia sanitaris dins les cases, ni televisor, ni refrigeradors, ni rentadora, ni cotxe!!!!. Després d’un silenci algú va fer: “penses que aixó era ser pobre?, fa setanta anys el que descrius no era ser pobre…”. Aquesta conversa, verídica, fa pensar. Semblaría que no sabéssim que molts artefactes no existien fa setanta anys i que per tant, es vivía sense ells. No ens concebim sense llum a casa, sense aigua, sense televisor, sense cotxe!! No diguem sense móvil!!! Ens entenem ónticament amb artefactes.     Ningú pot donar el que no te, i estem escassos d’humanisme. Ho sabem, peró també ho hem normalitzat. És un diagnóstic vell semblant al conte del llop. Tenim massa avisos, molta literatura, debat, cinema… que parla del buit, d’un ésser humá massa satisfet, que ho te tot men