Quant més lleugers, més felicos

Tot passejant, en Siscu va anar recorrent els carrers on havia viscut la seva infantesa i joventut i reconeixent alguns edificis encara existents que el seu avi havia construit quan es va dissenyar tot aquell barri. Immigrant Italiá, va arribar a Xile pels voltats de la primera década del 1900 s’hi va quedar, va tenir fills i després nets, un d’ells en Siscu. Quan l’avi va morir, en Siscu va anar al poble d’Italia on el vell havia nascut i va deixar una placa en commemoració d’algú que havia lograt una certa celebritat al llarg de la seva vida i també deixava un valuós llegat históric i material. En Siscu, després de molts anys, remembrava aquell viatge amb agraiment, peró també es sentía lliberat d’aquell passat. La familia d’Itália, l’avi, les cases contruides per ell on havien viscut tantes families -inclosos els seus pares, que el van engendrar-, les vivencies que el feien ser qui es i sense l
es que no hagués existit mai, ara el deixaven lliure. Agrait de tot, peró propietari de res, sentía que els cent i tants anys que el vinculaven amb aquell espai eren diminuts per a la immensitat de l’univers, un suspir dins la Historia. I es sentía lliure de qualsevol possible vanagloria o culpa del seu avi o dels seus avantpassats. Aquells carrers ja no eren els seus i altres persones feien el seu present i vida concreta allá. Les cases, el barri tenia una altra vida i donava vida a altres.

Fa cent anys es vivía d’una altra manera, tal com fa mil també es vivía diferent, peró, tal com experimentá en Siscu, la vida d’una persona, és un petit miracle de probabilitats i també és un suspir a la Historia, som minúsculs i únics, enormes dins la nostra cronología i molt relatius dins l’oceá de la humanitat, de la vida a la terra, del cosmos, la conciencia d’aquest fet ens ajuda a tenir conciencia ecológica i a ser humils amb el planeta. Morirem, marxarem i hem de permetre que altres puguin fer vida, engendrar, recrear.     

La ecología no es un concepte contemporáni, ni tan sols modern, Francesc d’Asís entre el 1182 i el 1226, destaca per la seva experiencia fonda de fraternitat amb tot alló existent, una fraternitat que representa un canvi de paradigma. El geógraf Elisée Reclus al llarg del 1800 defineix l’esser humá com “la natura que pren conciencia de sí mateixa”, i proposa una economía racional, solidaria y progresista basada en un planeta on hi ha lloc i recursos potencials per a tots. Ambdos, Francesc d’Assís i Elisée Reclus, essent molt diferents, ens anuncien la necessitat de ser concients que la ecología és una actitut de vida, una profunda manera d’entendre’ns  com a humanitat concient. Ambdos parlaven del tema quan potser semblava que el planeta tenia recursos ilimitats i l’ésser humá autosuficient i tot poderós podría sempre manegar-los. Avui sabem que estavem equivocats.   

Són en gran mesura els joves, les nenes i nens petits qui arrosseguen els seus pares i avis, deformats per tota una vida de llencar escombraries, a reciclar, reutilitzar i buscar sol.lucions el més netes possibles per a no seguir trencant l’ecosistema, peró no és suficient. Hem d’anar més enllá i lograr reduir al máxim els residus. Desconsumir, no acumular, regalar el que no fem servir i especialitzar-nos en aprendre el cicles orgánics. De fet, tot lliga, quan més lleugers, també més felicos.