Quant més lleugers, més felicos
Tot passejant, en Siscu va anar recorrent els carrers on havia viscut la seva infantesa i joventut i reconeixent alguns edificis encara existents que el seu avi havia construit quan es va dissenyar tot aquell barri. Immigrant Italiá, va arribar a Xile pels voltats de la primera década del 1900 s’hi va quedar, va tenir fills i després nets, un d’ells en Siscu. Quan l’avi va morir, en Siscu va anar al poble d’Italia on el vell havia nascut i va deixar una placa en commemoració d’algú que havia lograt una certa celebritat al llarg de la seva vida i també deixava un valuós llegat históric i material. En Siscu, després de molts anys, remembrava aquell viatge amb agraiment, peró també es sentía lliberat d’aquell passat. La familia d’Itália, l’avi, les cases contruides per ell on havien viscut tantes families -inclosos els seus pares, que el van engendrar-, les vivencies que el feien ser qui es i sense l es que no hagués existit mai, ara el deixaven lliure. Agrait de tot, peró propietari de