Periféries humanes

Els inscrits al taller són un grup d’aproximadament quince homes, quan arribem els criden per altaveu i comencen a aparéixer. Hi ha cinc que persevera més, están asseguts i treballen tota l’estona de manera continua, peró la resta s’aixequen constantment, van i tornen, obren la porta tanquen la porta, demanen sortir, entren de nou. Tretze són menors de trenta anys, un en te dinou i acaba de ser pare d’una criatura fa vint dies, un altre te 23 anys i molta cara de nen, un altre 24 i te dos criatures petites, un altre 31 i te un fill de 15 i una altra de 12, només un no te fills, dos són veterans, persones d’edat indefinida entre quaranta i cinquanta.  

La dinámica d’aquests dies és treballar sobre les seves própies amargors, els dolors de l’anima, una experiencia molt necessaria per a tota persona, fer processos, canviar la perspectiva, posar-nos al lloc de l’altre, desligar-nos d’alló que ens fa l’anima espesa, per aixó es diu “Escola de perdó”, peró no es fácil, no és inmediat, tot i que és molt saludable. 

Viure en clau de perdó és un canvi radical i profund a la vida, progressiu. Ens costa tant que ens fem trampa, neguem el dolor, ens expliquem histories de les culpes dels altres, ens lamentem anys i anys del mateix. Fer net, canviar d’actitut, és llarg i tota la vida s’exercita.

En aquest cas el taller és una mica més complexe, la presó no és un lloc agradable, entrar al recinte és un trámit engorrós amb varios controls, la majoria dels funcionaris no són amables, no han de ser-ho, no fan cap esforc per a ser-ho. Es tanquen i obren reixes amb ressonancies cridaneres de tanques ferro pesant sense oli. Als passadissos olors espantoses, humitat, clavegueres rebentades, bruticia, foscor.  Quan arribem a la capella, que es on ens reunim, literalment, es fa la llum, l’aire corre i el grup de reclusos comenca a aparéixe. Cada un te una história, históries que no cal saber, que si que cal pregar i que totes elles són doloroses, peró a més a més castigades.

Cristián, un dels assistents recorda que Jesús a l’Evangeli ens demana no judicar i després de tants anys, la nostra justicia encara és del cástig. El darrer tema de l’escola és: “trenco cadenes i netejo el dolor”, la veritable presó és la del cor dur.