El Magú ens dona una llicó

El petit Magú aquests dies, amb quasi tres anys, ha decidit deixar el txumet, va ser una decissió persuadida pels seus pares, recolzant-se en la doctora que li va dir: “Magú, hi ha nens que no ténen txumet, no els vols regalar el teu?”, hores després en Magú dipositá el txumet i uns juguets a una bossa dient “adéu txumet, adéu juguets, ja hem tingut moltes oportunitats junts” i van desapareixer de la seva vista. Sembla increíble, pero es real!, en la seva parla a mitja llengua va quedar enregistrat el moment a un video familiar que els pares comparteixen cofois a facebook. Cal aclarir que aquella nit van dormir tots molt malament, peró el txumet ja no hi era per a tornar enrera. L’endemá en Magú va demanar a la mare, deixar els bolquers perque éren de nen petit.


La vida está plena d’oportunitats, tots els dies, tota l’estona. Ara mateix, és una oportunitat per a seguir fent el que estás fent, o per a fer una altra cosa, i encara més, és una oportunitat ser felic. El que cal es prendre conciencia que ara és una oportunitat i que no hi ha cap altra com aquesta!, de fet, aquesta, no tornarà. Oportunitat de deixar el que no ens serveix, prendre el que ens fa felicos i seguir endavant. Oportunitat de deixar que les coses succeeixin o d’incidir en la vida.


Mentre escric aquestes linies, sense massa conciencia del que faig, reviso les imatges que tinc al móvil i trovo el video del Magú que els seus pares m’han enviat i a continuació, com si fossin part de la mateixa serie, fotos del Maxi, amic estimat que aquesta setmana ha mort molt jove d’un infart. Quin contrast!. En Magú i en Maxi no es coneixerán, al meu móvil están a l’abast del dit que mou les imatges i tria. Les sincronicitats de la vida m’interpelen i m’inviten a mirar el dol com una oportunitat. El Maxi ha mort, només el veuré a les imatges que ara atresoro i ploro, em dol la seva abséncia arrebatadora. El Magú pren la decissió de deixar el txumet i segueix endavant amb el seu procés de fer-se gran. Aquest moment no tornará més a la meva vida i ara es quan ho he de viure. Tinc més fotos a la cámara, activitats, celebracions, un amic que ha tingut la seva primera filla, familiars meus, acudits. Puc esborrar-les, puc guardar-les, puc mirar cada una i convertir-la en una oportunitat com cap altra.


Hi ha una xerrada a internet d’un monjo benedictí que es titula: ¿Vols ser felic, sigues agrait?, el monjo es diu David Steindl-Rast i fa una connexió entre la felicitat i la gratitut. Parla de les oportunitats uniques, del present com la única oportunitat: “vols ser felic?, sigues Agrait”, diu, “no esperis a ser felic per a agrair, cada instant és una oportunitat per a viure l’agraiment i la felicitat.”


Tots sabem segur que ens morirem, no sabem quan, ni com, peró sabem que la mort arribará. La mort és part de la vida, ens fa adonar-nos que tots els existents estem units. Quan una persona estimada es mor, ens costa la seva abséncia. Si plorem, es perque la estimem. Els sentiments cap a l’amic que marxa abans que nosaltres son una prova que el tenim al cor, que ens acompaña. El dol ens pot ajudar a relacionar-nos amb l’espai insustituible que deixa aquella persona a saber agrair el seu pas, el seu amor, la seva preséncia. Tots podem ser felicos, es una decissió que hem de prendre cada dia i no hi ha una altra. Grácies Magú, gracies infinites Maxi!