En record del p. Alfonso Baeza Donoso

No és just parlar de persones millors que d’altres perque tots som únics i estimables, peró la veritat es que algunes destaquen més que altres i quan aquestes persones, per una cosa o altra no hi son, es nota molt. El p. Alfonso Baeza es dels que es nota molt que no hi és des que el passat 6 de gener, va anar-se’n al son, a hores que també ho feia Nelson Mandela, amb qui els unia la vocació pels drets humans.
Va ser capellá diocesá, xilé, vocació tardana i de professió ingenier. De petita estatura, veu ronca i fácil somriure. La vocació de servei la va aprender a casa seva, dels pares. Des de jove tenia clara la vocació de servei, la de capellá no li va ser tan evident. Va fundar i ser el vicari de la pastoral obrera a l’época del Cardenal Silva Henríquez, defenent els drets dels treballadors als anys 70 i 80, en mig d’una complexitat tremenda a Xile. Ajudá a moltes persones a cuidar la propia vida i doná suport als treballadors orientant-los en la millor manera d’unir-se i fer sindicats, donant-los també el seu propi suport humá. Va entregar la seva vida a estar a prop de les persones més al limit: els presos i les víctimes dels presos, dient que calia ajudar a la victima i al victimari; a les empleades de casa particular a organitzar-se i tenir la seva propia associació; les prostitutes a acompanyar-les en els diferents moments de les seves vides i a millorar les seves condicions legals… entre altres. Peró a més tenia la grandesa de comprendre que el que hi ha darrera dels patiments i búsquedes humanes és la necessitat de ser estimats i les seves abracades éren de gran tendresa.
Quan algún parlava amb Alfonso Baeza era molt extrany que no acabés rient, tal com passa tants cops amb les persones que fan sencill tot alló que semblava difícil o imposible. Tenia bon sentit de l’humor i feia les coses de cor, estimava i es deixava estimar, amb gran simpatía i sagacitat, treient importancia als esforcos i fent el que calgués fins aconseguir que l’amor es manifestés. Estimava fins les darreres consequéncies.
Va morir un primer divendres de mes, com bon amic del Sagrat Cor i havia deixat dit a la parroquia (del Sagrat Cor) no agendéssin res perque necessitava descansar!!, qué curiós, com si no volgués deixar esperant a ningú. Certament que dona molta pau despedir-se d’una persona que deixa bon regust, peró també es cert que s’en ha anat  un dels millors.