Aprendre a escoltar sense fer preguntes i respondre, o no, amb eficacia
Un expert en comunicació, a un taller grupal d’una empresa, va endevinar quines persones éren més amigues dins un univers de gairebé cinquanta treballadors, i fins i tot va assegurar saber si hi havia parelles o amants entre ells (a aquests darrers no els va delatar, obviament). El grup de treball no s’ho podía creure i li van preguntar com ho savia, responent l’expert que el llenguatge corporal és molt explícit i per exemple, les maneres de mirar-se les persones mostren les confiances que existeixen entre elles.
És evident que aquest expert grupal, a més de tenir molts anys de professió era un excel.lent observador, peró l’exemple també ens assenyala que en aquest, com en molts altres casos, no és suficient que la persona en sápiga molt, sino també que posi les seves habilitats al servei de la vida.
Un bon observador te una eina personal molt potent per a obtindre informació de primera ma sense haver de fer massa preguntes o cap ni una, peró segurament haurá de treballar l’astucia i la prudencia si descubreix coses que els altres no saben d’ells mateixos; no els fa bé saber-les; o no volen que es sápiguen. Si vol seguir essent un bon observador, haurá d’esforcar-se en netejar la mirada, deixar de banda els prejudicis i optimitzar l’ús de la informació observada. Qui cumpleixi amb aquests requisits, segurament també exercita el silenci contemplatiu. Aquesta persona, possiblement no faci moltes preguntes, peró vegi moltes coses.
El silenci contemplatiu obre moltes portes, per exemple és la clau mestra i escola per a creixer en les nostres propies inseguretats, i és l’escenari ideal per a veure, escoltar, sentir, degustar, crear… coses noves i novedoses.
Al contrari, qui no escolta o escolta malament, esdevé una persona violenta. En primer lloc amb ella mateixa, doncs les seves propies veus i sorolls no li permeten escoltar res més, peró també amb els altres perque els fa invisibles.
Per tant, en l’art de la comunicació, que és el que regeix el món de la pregunta, la resposta, la escolta i els silencis hi ha una pedagogía que es pot aprendre, de manera progressiva i que tendeix a escoltar sense fer preguntes i a respondre, o no, segons els casos, amb eficacia i prudéncia. La gran clau de tot és l’amor.
Humberto Maturana, renombrat científic xilé, qui ha treballat sobre el que ell en diu des de 1971 “autopoiesi” parla d’una “mirada sistémica, circular, no lineal dels sistemes vius que entén la vida com un procés de coneixement en la realització del viure en congruéncia amb un medio” i que es basa en l’amor. El camí per a anar construint aquest procés són les “converses”, o sigui la dinámica de compartir la vida entre les persones.
És evident que aquest expert grupal, a més de tenir molts anys de professió era un excel.lent observador, peró l’exemple també ens assenyala que en aquest, com en molts altres casos, no és suficient que la persona en sápiga molt, sino també que posi les seves habilitats al servei de la vida.
Un bon observador te una eina personal molt potent per a obtindre informació de primera ma sense haver de fer massa preguntes o cap ni una, peró segurament haurá de treballar l’astucia i la prudencia si descubreix coses que els altres no saben d’ells mateixos; no els fa bé saber-les; o no volen que es sápiguen. Si vol seguir essent un bon observador, haurá d’esforcar-se en netejar la mirada, deixar de banda els prejudicis i optimitzar l’ús de la informació observada. Qui cumpleixi amb aquests requisits, segurament també exercita el silenci contemplatiu. Aquesta persona, possiblement no faci moltes preguntes, peró vegi moltes coses.
El silenci contemplatiu obre moltes portes, per exemple és la clau mestra i escola per a creixer en les nostres propies inseguretats, i és l’escenari ideal per a veure, escoltar, sentir, degustar, crear… coses noves i novedoses.
Al contrari, qui no escolta o escolta malament, esdevé una persona violenta. En primer lloc amb ella mateixa, doncs les seves propies veus i sorolls no li permeten escoltar res més, peró també amb els altres perque els fa invisibles.
Per tant, en l’art de la comunicació, que és el que regeix el món de la pregunta, la resposta, la escolta i els silencis hi ha una pedagogía que es pot aprendre, de manera progressiva i que tendeix a escoltar sense fer preguntes i a respondre, o no, segons els casos, amb eficacia i prudéncia. La gran clau de tot és l’amor.
Humberto Maturana, renombrat científic xilé, qui ha treballat sobre el que ell en diu des de 1971 “autopoiesi” parla d’una “mirada sistémica, circular, no lineal dels sistemes vius que entén la vida com un procés de coneixement en la realització del viure en congruéncia amb un medio” i que es basa en l’amor. El camí per a anar construint aquest procés són les “converses”, o sigui la dinámica de compartir la vida entre les persones.
Comentarios