El blog de Elisabet Juanola

La murtra , és un arbust de flor blanca i olorosa que dona un fruit petit, de color fosc que pot variar entre el morat i fins el negre. Aquests arbust creix a molts indrets del món, a l’època de Jesús també creixia a les faldes de les muntanyes palestines i al mont de les oliveres. En castellà se’n diu “arrayán”, les seves fulles són oloroses i perennes i les flors blanques i perfumades serveixen per a fer essències, dels fruits se’n fa melmelada (molt valuosa) i licors. A la Bíblia, la murtra significa la generositat de Déu i per a Zacarías la pau i també té el sentit de festa quan es menciona per a construir cabanes per les festes dels jueus. Sant Jeroni de la Murtra, l’antic monestir que hi ha a Badalona (Espanya), a mig camí cap a Santa Coloma per la Serralada de Marina, es diu així perquè tenia un bosc de murtres al seu claustre, encara en queda una que és la senyora del jardí. L’espai “murtrà”, s’ha caracteritzat els darrers trenta anys per acollir persones que busquen fer

Parece el  título de una novela romántica y podría serlo, pero de las que se basan en hechos reales, que siempre son mejores. Es la historia de un hombre risueño de nombre Ricardo, padre de diez hijos y abuelo de 26 nietos y 6 biznietos, compartidos con su amada Inés, quien hace unos días es viuda después de 63 años de vida matrimonial. Don Ricardo, nacido en el norte de Chile, se radicó desde niño en Rancagua, una ciudad a 80 quilómetros al sur de Santiago; estudió y ejerció odontología, y a lo largo de toda la vida fue una persona muy comprometida con su ciudad y país, muy activo también políticamente. Sociable y risueño, con alma de niño, tuvo cargos de gran responsabilidad antes y después de estar lejos de su país durante los diecisiete años del pinochetismo. Uno de sus mejores amigos comentaba: “ha sido un hombre feliz y eso me hace feliz a mi” y otros recordaban que hasta que le fue posible asistió a la misa dominical para recibir la comunión y cuando por salud y años no le fue

Sembla el titol d’una novela romántica i podría ser-ho, peró d’aquelles que es basen en fets reals, que sempre són millors. És la história d’un home rialler de nom Ricardo, pare de deu fills i avi de 26 nets i 6 besnets, compartits aquests amb la seva estimada Inés, qui fa uns dies es vidua després de 63 anys de vida matrimonial. Don Ricardo, nascut al nord de Xile, va radicar-se des de nen a Rancagua, una ciutat a 80 quilómetres al sud de Santiago; estudiá i exercí odontología, i al llarg de tota la vida va ser una persona molt compromesa amb la seva ciutat i país, molt actiu també políticament. Sociable i rialler, amb ánima de nen, va tenir cárrecs de gran responsabilitat abans i després d’estar fora del seu país durant els disset anys del pinochetisme. Un dels seus millors amics comentava: “ha estat un home feliç i això em fa feliç a mì” i altres recordaven que fins que li va ser possible va assistir a la missa dominical a rebre la comunió i quan per salut i anys no va poder ser,

Una encuesta del CEP (Centro de Estudios Públicos), ha podido demostrar que el 38,5% de la población, o sea cuatro de cada diez personas, llegan tan cansadas a su casa que no pueden dedicar tiempo a la familia. Estas persones están contentas con su trabajo pero tienen nueve o más horas laborales diarias y muchas veces, las distancias de ida y vuelta al trabajo sobrepasan los 60 minutos por trayecto (a veces los doblan), o sea gastan mínimo dos horas de transporte, que sumadas a las 9 de trabajo suman once (mínimo) fuera de casa. Este tema se hace más complejo cuando se trata de mujeres, madres de familia, en quienes recae ineludiblemente gran parte de la responsabilidad de la vida de los hijos, más todavía cuando son madres solas. Lejos de ser casos extremos, esta es una realidad demasiado compartida. Hay que decir que esta situación refiere a Santiago, la capital metropolitana y que no es lo mismo en ciudades más pequeñas o pueblos, no obstante ello la reflexión nos es muy útil a

Una enquesta del CEP (Centro de Estudios Públicos) , entitat que fa estadístiques a Xile, ha pogut demostrar que el 38,5% de la població, o sigui quatre de cada deu persones, arriben tan cansades a casa seva que no poden dedicar temps a la familia. Aquestes persones están contentes amb la seva feina però ténen nou o més hores laborals diaries i molts cops, les distancies per anar i tornar de la feina sobrepassen els 60 minuts per trajecte (devegades els doblen), o sigui gasten mínim dues hores de transport, que sumades a les 9 de feina fan once (mínim) fora de casa. Aquest tema és més complicat quan es tracta de dones, mares de familia, en qui recau ineludiblement gran part de la responsabilitat de la vida dels fills, més encara quan són mares soles. Lluny de ser casos extrems, es tracta d’una realitat força compartida.  S’ha de dir que aquesta situació referix a Santiago, la capital metropolitana i que no seria el mateix a ciutats més petites o pobles, però la reflexió ens és molt ú