S’ha mort en Nano

El Nano és el nom de pila d’una persona entranyable amb aspecto de nen innocent, péro amb la mateixa vitalitat i inteligencia dels infants quan tot ho esbrinen. El Nano va néixer al camp i va aprendre que les distáncies no separen a les persones, fins i tot quan no es torna mai més als llocs i aixó perque no es deixa d’estimar.
És així que el Nano, quan va marxar del seu indret d’origen va seguir sempre recordant i visitant els amics, de vegades amb el record, de vegades anan’t-hi. La seva terra és humida i verda, molt freda a l’hivern i a l’estiu fresca i alegre. Plena d’animals de pastura i de petits pobles que vorejen llacs i més llacs.
Amb els anys el Nano va tenir una familia amb esposa, fills i nets i tots estimaven l’origen d’aquell home de somriure transparent i ulls blaus, blaus. Sempre que podien visitaven els amics cada cop més grans i els records: l’escola, la casa vella, la casa nova, on feien les ferradures i on vivía la tía Blanca.
Va arribar un dia que en Nano va estar una mica gran i molt desmemoriat i la malaltia el va comencar a visitar. Els seus fills van pensar un regal pel pare ara que encara tenia moments de lucidesa i van decidir portar-lo a visitar i despedir-se si es que calia dels seus primers indrets, dels primers records, de les primeres imatges guardades a la retina i de totes les coses maques de la seva infantesa.
Van trobar-se tots: esposa, fills i nets i van estar junts uns dies de Cel i el Nano va gaudir, descansar i agrair la seva existencia plena. I el darrer dia d’aquell marevellós viatge, en mig de la frescor de la nit de l’estiu i el xiuxiueig dels ocells que no dormen, el Nano se’n va anar de puntetes a fruir el Senyor.
Grácies Nano per la teva gentil preséncia entre nosaltres i digues-li a la Mare de Déu dels Ángels i a tots els amics del Cel que sempre, sempre et recordarem com un home bo, així segur que ens esperarás a primera fila.