El blog de Elisabet Juanola

Hay una creencia patriótica que dice que los chilenos son solidarios de nacimiento. La verdad es que la accidentada geografía de este país lo hace conocido por los violentísimos sismos y las serias erupciones volcánicas, y quizá no tan famosos, pero también abundantes inundaciones por lluvias en el invierno -dada la pendiente cordillerana y la proximidad de poblaciones al pie de las montañas-. Todos los años, las nevadas atrapan a pueblos enteros bajo el denominado tsunami blanco, en el que vidas humanas corren peligro y se pierden animales de pasto; mientras, de manera simultánea, en el desierto, la sequía tiene en alerta desde hace años a otros habitantes de este diverso y sorprendente lugar al sur del sur. Cuando las emergencias se activan, se activa la solidaridad y la gente se vuelca severamente. Si preguntamos a cualquier chileno si es voluntario de alguna institución, nos responderá sobre variadas oportunidades en que ha viajado al norte o al sur a ayudar en la reconstrucción

Hi ha una creença patriòtica que diu que els xilens són solidaris de mena. La veritat és que l’accidentada geografía d’aquest país el fa conegut pels sismes violentíssims i les serioses erupcions volcàniques, i potser no tant famoses, però també abundants, les inundacions per pluges a l’hivern -donada la pendent cordillerana i la proximitat de poblacions al peu de les montanyes-. Tots el anys, les nevades atrapen a pobles sencers sota l’anomenat tsunami blanc, on perillen vides humanes i es perden bèsties de pastura; mentre, al desert, la sequera te en alerta fa anys a altres habitants d’aquest divers i sorprenent indret al sud del sud. Quan les emergències s’activen, s’activa la solidaritat i la gent s’hi avoca seriosament. Si preguntem a qualsevol xilè si es voluntari d’alguna institució, ens respondrà sobre variades oportunitats en que ha viatjat al nord o al sud a ajudar a reconstruir cases i pobles o a la mateixa metrópoli ha fet donacions per a socòrrer als seus compatriotes. N

Amb aquest nom tan expressiu, va viure i servir amb bondat la mare, avia, esposa, bona amiga, germana i filla Vitalia, qué més es pot demanar?. Una dona encantadora, sempre riallera, sencilla i intel.ligent com ella sola. Convidada a celebrar i reunir-se amb amics, arribava amb un gustós pa gros fet per ella, signe eucarístic i festiu. Era d’aquelles persones que on era acollia als altres i sempre era benvinguda. La Vitalia s’havia casat amb el teóleg Antonio Bentué, aterrat a principi dels 70 des de Catalunya a fer apostolat a Xile. Es van conéixer a la població La Victoria on tots dos servien a gent que iniciaven la construcció de vivendes i comunitat a terres que eren desocupades i on tot estava per fer. A la Victoria i hi havia gent amb necessitats urgents i compañía, calia atenció tan espiritual, com afectiva, estructural o educativa. La Vitalia era veritablement una institució reconeguda i merescuda, disposada a ajudar sempre, convocadora i molt savia. Tenia la bondat de ser bon