L'Erissó

L’erissó és un animalet que te punxes, és mamífer, te molt desenvolupat l’oíde i s’enrosca si se sent en perill. Normalment no és un animal doméstic peró alguns poden sobreviure al captiveri, es per aixó que algunes persones han tingut un erissó de mascota.
Usant a aquest animal com a metáfora, Muriel Barbery va escirure el llibre L’elegáncia de l’erissó, material en el que es va bassar, una altra dona, Mona Achache, per a fer el guió de la pel.lícula que en la seva versió original en francés es titula l’Herisson.


La história te tres personatges principals que interactuen entre ells i són veins d’un mateix edifici. La trama ens parla de “veure a l’altre”, veure a la persona. Un crit d’atenció a la importancia de reconéixer que a sota del cabell, de la pintura, el vestit… hi ha una persona. La gran novetat de veure a la persona, a l’altre, es que aquella persona pot ser la clau de la meva propia felicitat. L’altre, quan el reconec, es transforma en amor. Quan parlem de mirar a l’altre, podriem pensar que l’altre surt guanyant, que l’altre te la “sort” de ser mirat per nosaltres, de que li hem regalat una mica del nostre afecte. Mirar a l’altre peró, repercuteix directament en el que mira, el que es capac de “veure” alló que normalment no veu. Quan veiem més enllá de l’aparenca, dels prejudicis, o del que sempre hem vist, ens trovem amb la nostra propia vulnerabilitat, amb els nostres anhels i desitjos en front aquell a qui estem mirant. Quan veritablemen mirem a l’altre obrim el cor i se’ns cola, entra i som nosaltres els que sortim tocats.


Es per aixó que a l’Elegáncia de l’erissó, tant a la película com al llibre, la história entra en cada un dels lectors o vidents i ens parla. Ho fa perque tots necessitem ser estimats tal com els protagonistes de la história buscan ser-ho. I es clar, és així com es comenca el camí de l’Amor veritable que ens porta a la veritable felicitat.